Il·lusions marines
Després de molta estona de navegar i de deixar enrere illes i més illes, em vaig adonar que anàvem dibuixant un cercle sense fi en les aigües quietes. La felicitat que sentia feia uns moments esdevingué una estranya intranquil·litat. Vaig pensar que no sortiríem mai d'aquell laberint d'illes mentideres. Perquè, encara que aparentment es mostraven tan confortables, no hi havia vida: no hi vam veure-hi ni un home, ni un nen, ni un ocell, ni una casa. Eren deshabitades del tot, com mortes. I nosaltres no en podíem fugir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada